Cròniques de la Catalunya racista (i classista)

 

És estiu i alguns pobles de l’alt Maresme pateixen l’abordatge d’una part de la burgesia catalana, en essència espanyola, que busca repòs entre ports esportius i xalets adossats. Aquí, com em confessa un client del «xiringuito» on treballo, s’hi està tranquil perquè no cal aguantar a «xarneguets» i moros . En definitiva el que es busca, diu, és tranquil·litat. Mentre l’escolto, dissimulo la meva barreja de fàstic i odi junt amb la fascinació que em provoca la paraula «xarneguet». Astorat, em pregunto si el diminutiu té intenció piadosa o és només una manera de marcar la superioritat moral dels autèntics catalans-espanyols. Potser hi ha un component racial, també? És pur classisme? En tot cas la majoria de gent a la que serveixo vermouths i escopinyes són de classe alta, majoritàriament- jutjant per les targetes de crèdit que s’esfumen davant els meus nassos- de llinatge català però, també, en gran part castellanoparlant. Quasi sempre se’m dirigeixen en castellà. Suposo que apliquen la molt usada fórmula de cambrer=sudaca o xarnego. Alguns no em miren als ulls, els deu incomodar la meva mirada. Suposo que sabíeu, estimats-poquets-lectors, que mirar a un pobre cambrer embruta la vista, oi? És preferible fixar la vista a la Blackberry!

Sovint recordo que un bon amic- «xarnego», per cert- m’explicava que a les acaballes dels 70, el seu pare, que en aquell moment era cambrer i afiliat a CNT, i els seus companys rebutjaven les propines que els clients els donaven. La propina segons ells era una forma més de servilisme de l’explotat i no acceptaven la caritat de clients adinerats. Més de 30 anys després la idea segueix sent igual de vigent però amb la diferència que en la era postmoderna capitalista els cambrers ja no són d’ofici i els principis estan mal vistos o estan en extinció : la majoria de treballadors s’ abaixen els pantalons, toquen el timbal i llepen el terra-si cal- pidolant una miserable propina.

Quan tinc un moment de descans i totes les taules estan servides, miro l’horitzó i distingeixo les gitanes mataronines que venen cada dia i que patrullen la platja en busca d’alguna clienta que els compri roba. Hi ha joves africans- abans treballadors de la maduixa- que proven sort a les taules de la terrassa venent falsificacions de rellotges i ulleres de marca. Alguns clients els deprecien amb paraules que prefereixo no sentir per a no posar-me de mala llet mentre el meu cap em mira i em diu que els faci fora. M’hi nego, simplement «no és la meva feina». Segons els amos, «els negrets»(i vinga diminutius!) donen una imatge que no volen al «xiringuito». Ells busquen un ambient més selecte, aquella famosa «tranquil·litat» de la que parlava aquell client tan simpàtic. També he de ser net, polit i donar bona imatge, el sou miserable i la trampa de contracte que tinc així m’ho exigeixen. Solen repetir- com si això m’hagués de fer sentir alguna cosa semblant a una síndrome d’Estocolm laboral- que ells s’hi juguen molt en el negoci (sembla ser que els treballadors no) i que han de mantenir dos fills. De sobte tinc unes ganes impetuoses de vomitar, més concretament de vomitar-los al damunt i de rebentar-los la paradeta. Sóc massa violent? Potser hauria de ser més comprensiu… M’evadeixo cinc minuts mentre penso en que ells no saben que jo se com han fet fortuna. Explotaven cinquanta marroquins a una fàbrica tèxtil de la seva propietat a Casablanca. Em tranquil·litza pensar que això és autèntica violència, no la dels meus impulsos. Suposo que d’ aquella època els ve la visió cartesiana i mecanicista del cos i la salut dels treballadors i el seu racisme visceral.

Ara, però, ja són les cinc i la mar te color turquesa. Com un rellotge marxo a casa i saludo els «xarneguets» i els «negrets» del meu bloc de pisos. Ells potser també voldrien ser explotadors però de moment són més aviat explotats. Jec mentre penso que no hi ha un pam de net, que el silenci és complicitat.

 

Originalment aparegut al periòdic En Veu Alta (#11, agost-setembre 2011)