Sobre Juli Vallmitjana, l’autèntica Barcelona xavacana i la mitificació del quillisme nostrat
La Barcelona guai, progre i mercantilista no para. El que ahir era motiu de rebuig, por i fins i tot una amenaça real (els de la meva generació recordaran que era més o menys fàcil que t’atraquessin o et peguessin a la Barcelona dels 90 – qui no recorda aquell mític “¿A ver ese peluco?” mentre t’intentaven fotre el rellotge de plàstic que no valia ni dos mil peles?-) ha estat convertit en mercaderia pel post-modernisme cosmopolita barceloní.
Fa un temps van estrenar una exposició al CCCB que es deia “Quinquis en los 80” amb passis de pel·lícules clàssiques del gènere quinqui, retalls de premsa i fotografies. Ara, fa uns mesos, el TNC ha estrenat una obra d’en Juli Vallmitjana adaptada al teatre, El casament d’en Terregada . Es podria dir que això representa una mercantilització barata (això de barata és un dir) d’una obra que ha hagut de passar quasi un segle a l’ombra per poder ser acceptada pel gran públic, que en el seu moment la va rebutjar i menysprear tant per la temàtica com per l’ estil massa autodidacta i poc acadèmic.
Però qui és en Juli Vallmitjana? Un pintor, un argenter d’ofici, una mena de proto beatnik local membre de “la Colla del Safrà”, una rara-avis dins l’oasi modernista de l’època, un observador que esbossa quadres literaris de la Barcelona més marginal i pobra de la primera dècada del segle XX , és a dir dels barris del centre i de sota Montjuïc. La literatura de Vallmitjana destaca i atrapa per la seva veracitat. No és una literatura dels baixos fons vistos des d’ulls aliens (l’autor va conviure llargues temporades amb els gitanos i la “gent de mala vida” que retratava als seus llibres) sinó més aviat una radiografia quasi antropològica dels escenaris quotidians del lumpen barceloní. Aquesta proximitat que transmet l’autor fa que siguem testimonis d’escenes inversemblants però a la vegada molt properes per la familiaritat dels carrers i zones de la ciutat on transcorre l’acció. A algunes de les seves obres més conegudes i imprescindibles com “La Xava” o “Sota Montjuïc-Criminalitat típica local” es descriu la Barcelona dels gitanos, de les putes, dels lladres, de les ganivetades, de la misèria, de l’alcoholisme, del Montjuïc-amagatall de fugitius, de les tavernes llardoses… i en definitiva la Barcelona quotidiana de la murialla (així l’anomena l’autor). Tot això contraposat a la cara visible de la ciutat: la burgesa, la dels “senyors Esteves” i el modernisme cultural.
La prosa de Vallmitjana és àgil, viva i barroera acadèmicament parlant: frases incoherents, no concordances gramaticals, ortografia no “normalitzada”… Malgrat això, sorprèn amb una gran destresa de paraula, construccions variades i un lèxic riquissim i genuí que emociona de llegir. Els personatges de les seves històries parlen una llengua extingida o en coma profund, un català especialment donat al crim i adaptat segons les necessitats d’aquella gent, amb moltes influències del caló i alguns préstecs del castellà.
A continuació, i tant per la vertadera normalització lingüística (no la dels despatxos) com pel coneixement (i no mitificació mercantilista) de l’autèntic patrimoni lingüístic popular, s’adjunta el primer diccionari bàsic Català-Xava/ Xava-Català.
Agravar- Robar
Atanyar- Agafar
Atxanta- Fuig
Balondro- Sereno
Barbi, baril – Bonic, guapo, bo,bé
Blet – Tonto
Boc- Escandalós
Bòfia, bronca, bul, pasma- Policia
Brinca: anar pel brinca- Robar saltant parets
Bua – Por
Camelar- Estimar, voler
Cera- Municipal , guàrdia
Consort- Company de furt
Cornar- Dormir
Da-li (nom masc. Un da-li), llúvia- Pallissa
Descuit- anar pel descuit- Robar els que estan dis-trets
Escarbar – Prendre, robar
Espardenyers – Mossos d’esquadra
Estaribel, estaro, vespella- Presó
Ful, fula, fulanyo/a – Fals, dolent
Gànguils – Anells
Gat- fer el gat, anar pel gat- Robar seduint i emborratxant la víctima
Greps- Dits
Guita- Diners
Jalar (amb J castellana) – Menjar
Lleona, tova- Caixa de guardar diners
Mala-sort – desgraciat, desgraciada (insult)
Man, canguis, menda – Jo
Marca, marcota- Dona, donota (en alguns contextos sinònim de prostituta)
Mossec- Robatori
Mulé- Mort. Objecte robat
Mutxeli, nanai- Silenci, calla
Nas- Tafaner, que fa nosa, que no és de la colla
Nel- res, gens
Panyalí- Aiguardent
Pasta- Diners
Parlo, parluco – Rellotge
Peringat- Amo
Peu de porc – palanca gruixuda per fer saltar panys
Picar- Vigilar i avisar
Pinxerar- Mirar, vigilar
Pispa, xorc-Lladre
Portera- Puta que s’està a la porta per cridar clients
Poleio – Lloc on venen el que es roba
Polir- Vendre
Pringar- Ferir
Qüento- Cada una de les menes o sistemes de robar
Quibis – Diners, rals
Sant – Lloc d’anar a robar
Santer – El que proposa un furt
Tapiejar- Tapar
Timba – Lladre de cosa menuda (carteres, rellotges…)
Tiroi- Carrer
Topo -anar pel topo- Rebentar pisos
Truquis- Vigilant
Xalem – Fugim
Xamullar – Enraonar
Xarco -pel xarco – Robatoris pel mar
Xava, xaveia- Xicota
Xucs- Duros
Xungaluia- Dolenteria, lletjor
Xungo, xunga luio (adj) – Fals, dolent, lleig, malaltís
Xuri – Ganivet
Originalment aparegut al periòdic En Veu Alta (#2, abril 2010)
